Art

La bellesa de les màquines

Avui dia és molt comú referir-se a màquines com ara cotxes,  trens, avions, etc. com artefactes bells, de fet, a l’hora de comprar objectes tecnològics, l’estètica és un dels aspectes que més pesen a l’hora de triar. Ara bé, això no sempre ha estat així. Les següents activitats ens serviran per a entendre quina evolució ha seguit al llarg de la història el concepte de bellesa aplicat a les màquines.

Introducció

Abans de començar a parlar de si les màquines poden ser belles o no, cal que aclarim dos conceptes molt importants quan parlem d’estètica: l’objectivitat i la subjectivitat.

_________________________________________________________________________

Activitat 1

Anoteu al vostre quadern la definició que us dóna el diccionari d’objectivitat i de subjectivitat.

Activitat 2

Busqueu informació sobre quin és el criteri de bellesa en l’art, es tracta d’un criteri objectiu o subjectiu?. Al llarg de la història s’ha mantingut el mateix criteri?. Poseu en comú la vostra recerca.

Ara us toca mullar-vos a vosaltres:

Què opineu?, la bellesa d’un objecte és una qüestió objectiva o subjectiva?.   Justifiqueu  la vostra resposta.

Activitat 3

Busqueu dos fotografies de dos màquines de manera que, segons el vostre gust, una sigui bella i l’altra sigui lletja. Un cop feta la tria i justificada l’elecció, presenteu-la a la resta de la classe.

_________________________________________________________________________

Evolució del concepte de bellesa aplicat a les màquines

Els antics grecs coneixien gran nombre de màquines simples i compostes de les quals l’únic atribut que els interessava era la seva funcionalitat. Els grecs, no es plantejaven qüestions estètiques al voltant d’aquests artefactes, ja que el treball d’aquestes màquines era físic, com el d’un esclau, i no era mereixedor de cap consideració intel·lectual.

Durant l’Edat Mitjana l’home va estar sotmès a l’autoritat suprema de Déu, i per tant, no es podia rebel·lar contra aquest l’ordre establert. Qualsevol persona que plantegés un avenç tecnològic era sospitós d’estar inspirat pel dimoni.  Durant aquesta època, el interès per la tecnologia es dóna gairebé exclusivament en l’àmbit de l’arquitectura, la qual, al servei de l’església, necessitava construir temples cada cop més grans que posessin de manifest l’ordre universal emanat per Déu. El fidel, en entrar a la catedral, es trobava transportat a un àmbit figurat que representava la casa de Déu, la catedral és una imatge del regne de Déu sobre la terra, una imatge del cel. És per aquesta raó que tan bon punt la tecnologia va aportar les solucions constructives, les catedrals gòtiques cada cop s’enfilaven més amunt i incorporaven vitralls més amplis per tal que la llum pogués entrar.

Durant el renaixement, i gràcies a la filosofia humanista,  la tecnologia  té un enfocament antropocèntric. L’home passa a ser el centre i referència de qualsevol activitat creativa, i l’estètica de les màquines no en queda fora d’aquesta tendència. Així, en les catedrals del Renaixement l’home domina l’edifici, ja que tot el sistema de proporcions pren com a base la mesura de l’home.

A partir d’aquest moment comença una comparació entre màquina i persona. La màquina passa a ser considerada una creació que gràcies als mecanismes que amaga dins seu és capaç de multiplicar la força de qualsevol òrgan humà.

A partir de la il·lustració i durant tota la industrialització, la màquina és valorada per la seva eficiència racional, i fuig de les connotacions antropomòrfiques que va tenir durant l’època renaixentista. Ara bé, al mateix temps que era un artefacte admirat,  una màquina,  podia provocar reaccions de terror, degut a la seu potencial i condició quasi humans. Segons aquest plantejament, una màquina de tren a vapor, tot i ser-li reconeguda la seva utilitat, podia ser considerada com un ser diabòlic amb cap atribut de bellesa. 

A Europa, bressol de la industrialització, durant bona part del segle XIX, es dóna un moviment de protesta contra aquesta nova situació industrialista que denuncia l’artificialitat i la lletjor del nou món tecnològic, exaltant la bellesa de la natura.  Aquest fet explica el perquè al inici de la industrialització, l’estètica de les màquines i de les estructures era quelcom extern a la seva funcionalitat i que venia donada pels elements ornamentals que buscaven amagar el que s’hi amagava dins. Així, la primera màquina de Watt,  incorporava una façana que recordava un temple grec per tal de fer perdonar la seva funcionalitat. Hem de tenir present que la funcionalitat dels objectes no serà valorada fins el segle XX. Un altre exemple el trobem en la torre Eiffel de París, aquesta estructura suposa el triomf de les noves estructures metàl·liques al segle XIX, ara bé, es van incorporar arcs d’inspiració clàssica que sols tenen una funció estètica sense cap funció estructural.

__________________________________________________________________________________

Activitat 4

Observa la pintura de Meunier “El país negre”, i llegeix el poema “L’himne de Satan” de Carducci.

El país negre (Meunier 1893) 

____________________

Bello y horrible - se desenfrena

corre los mares - corre la tierra:

brillante humea - cual los volcanes,

cruza los montes - devora el llano;

salva el abismo - luego se esconde

por antro ignoto - vía profunda;

sale, e indómito - de orilla a orilla

cual torbellino - su grito envía,

cual torbellino - su hálito esparce:

él pasa, oh pueblos - Satán el grande.

Himne de Satan (Giosué Carducci 1863)

• En quin cas es presenta l’avanç tecnològic com a símbol del triomf de la raó davant de la foscor del passat?
• Busca dues manifestacions artístiques a favor dels avenços tecnològics i dues que mostrin una visió pessimista de la tecnologia. Fes un breu comentari que inclogui: autor/a, estil, època, opinió personal.

_________________________________________________________________________

A començaments del segle XX, es dóna el salt definitiu per al reconeixement estètic de les màquines. Així per exemple, el poetaFilippo Tomasso Marinetti va arribar a afirmar:

"Nosotros afirmamos que la magnificencia del mundo se ha enriquecido con una nueva belleza, la belleza de la velocidad. Un coche de carreras con su capó adornado con gruesos tubos parecidos a serpientes de aliento explosivo... un automóvil rugiente, que parece correr sobre la ráfaga, es más bello que la Victoria de Samotracia”

Filippo Tommaso Marinetti. El manifiesto futurista (1909)

Car Trip, Papa at 80 kilometers an hour. Jacques Henri Lartigue, 1913

A partir d’ara, les màquines, un dels principals elements que ens han portat a un món marcat per la velocitat i la presa, ajuden a superar l’estètica tradicional basada en la serenitat i la contemplació. A partir d’aquest moment, la màquina no necessita amagar la seva funcionalitat darrera d’ornaments d’estètica clàssica com ja s’ha explicat en el cas de la màquina de vapor o la mateixa torre Eiffel. Ara ja es té clar que la forma segueix a la funció, i per tant la bellesa de la màquina es veurà incrementada a mesura que la seva eficiència sigui evident. D’acord amb una visió funcionalista, la bellesa d’una màquina ve donada per la síntesi entre cobrir  necessitats reals de la vida humana i les condicions del material i les tècniques disponibles, tot això partint de zero, sense tradicions ni estils. A partir d’aquest punt, la màquina és un objecte bell, per ell mateix.